Quedem pa sopar, cervesseta abans, cervesseta durant i Juandaniel per al després. Ja note com van portant-me les ones. Crec que hui la mar amenaça tormenta. Després del festival, comença el viatge en barco.
Anit em va liar la lluna plena que hi havia. El meu cap no funciona igual quan ell apareix. Sembla que la consciència va per un camí i jo per l'altre. Tota la nit, de ronda en ronda, apurant les últimes neurones que em queden. I és que ahir no vaig ser jo, va ser el senyor Juandaniel, que a última hora em va liar. Tota la nit de rises, fins les 7 del matí, a la porta del forn. I després se'n va anar... la consciència. Se'n va anar, se'n va anar...
Vaig deambular per la casa i no la vaig trobar. He invertit el temps en recordar, m'he deixat portar. M'he quedat més colgat que un quadre en la seua paret. M'he quedat dormint davant d'un got de llet. Les ones se m'han tornat a endur per davant.
Anit no vaig ser, va ser el senyor Juandaniel...
2 comentaris:
Casi em fas plorar i tot de la emoció jajajaja
Ja ves, mai una carxofa ha paregut tant poetica com esta :P.
Publica un comentari a l'entrada